[page-n-1]
88 /
[page-n-2]
Valentia,
ciutat de frontera (550-624)
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
La mort del bisbe Justinià va coincidir amb un llarg període d’inestabilitat general, entre 550 i 589, que va alterar
les estructures polítiques de la ciutat i de tot el seu territori. En aquests anys, a més d’un gran episodi de pesta,
el regne visigot va viure usurpacions i conflictes dinàstics
que van propiciar l’arribada dels bizantins, ja assentats a
Ceuta i les Balears, que van aprofitar per a apoderar-se del
litoral mediterrani hispà al sud del riu Xúquer.
En contra d’allò que altres investigadors han manifestat, que qüestionen la formació d’una frontera militar
entre gots i bizantins, la creixent realitat arqueològica i
les escasses, però existents, notícies històriques, avalen
que hi havia una zona militaritzada, a l’estil de les coetànies províncies imperials occidentals d’Itàlia i Àfrica.
Entre el Xúquer i les muntanyes del sud de la província
de València devia passar la frontera, que, donades l’èpo◁ Detall d’ase imprès en el fons d’un bol de ceràmica de taula
fabricat a Asia Menor. Plaça de Nàpols i Sicilia 10, València.
SIAM-Ajuntament de València.
ca i les circumstàncies, i com indiquen les fonts i l’arqueologia, devia estar organitzada en un entramat de fortificacions menors (castra, castella,…), que controlaven les
comunicacions i els llocs estratègics. Aquest dispositiu
es basava, en última instància, en ciutats emmurallades en la rereguarda d’aqueix sistema defensiu. Al País
Valencià ja s’endevinen els principals elements d’aquesta
frontera militaritzada, els centres urbans respectius dels
quals eren Saetabis i Valentia, de la part visigoda, i Ilici i
Dianium, de la bizantina.
La llavors autònoma València es va convertir en territori fronterer i a la ciutat es devia establir una guarnició
visigoda, per a fer front a la pròxima amenaça bizantina.
En aquest context, cal entendre la coetània aparició del
gran assentament fortificat de València la Vella, a 15 km
a l’oest de València i les abundants troballes de trients de
l’època de Leovigild d’Alcàsser, a 15 km al sud de València.
La Crònica de Joan de Biclar consigna que Hermenegild, el fill rebel de Leovigild, ja derrotat, va ser traslladat
/ 89
[page-n-3]
A S T U R E S
REGNVM
FRANCORVM
S
VASCON
RI
CANTAB
Pampilona
S
A
B
A
R
IA
Caesaragusta
M
V
N VM
G
R
RE VO
E
S V Egitania
Braccara
Emerita
R
E
G
Toletum
N
V
M
V
IS
Hispalis
I
M
P
E
R
I
V
M
R
O
M
A
N
O
M
V
Barcino
Tarraco
Valentia
OROSPEDA
Corduba
Malaca
IG
O
T
H
O
R
Narbo
R
V
M
Carthago Spartaria
Septem
Mapa polític de la península Ibèrica a l’inici del regnat de Leovigild. Il·lustració: Espirelius.
90 /
[page-n-4]
pres a València el 584, abans de la seua ulterior execució
suposat lloc martirial, atribut que li donem, entre diver-
a Tarragona. Això significa que la ciutat era un lloc segur
ses coses, per aquesta estructura constructiva, ben con-
per als visigots.
servada en planta però a penes en alçat. Els seus fona-
Aquesta primera presència d’elements germànics a
ments destaquen per la seua escassa profunditat, 30 cm,
València devia significar la seua plena incorporació al
i la seua tosca tècnica constructiva, igual que la de les
centralitzat regne que estava sorgint des de Toledo amb
parets, contrasta amb l’acurada tècnica usada en els
Leovigild. Aquesta situació es va plasmar en la realitat
monuments de la fase anterior. L’escassa amplària dels
històrica i arqueològica de València com devia ser l’exis-
murs, uns 60 cm, queda lluny del metre que aconseguei-
tència, el 589, de dos bisbes a la mateixa ciutat, l’arrià,
xen els del baptisteri. És una construcció molt més feble
de nom got, Ubiligiscle, i el catòlic Celsí, prova fefaent
i de poca alçària. En l’interior se’n conservava un nivell
d’un considerable nucli de gent forana, que també es
de calç uniforme, la base sobre la qual hi hauria un pa-
diferenciava de la població autòctona pels seus trets èt-
viment més consistent que va haver de ser espoliat en
nics i les tradicions funeràries. Ambdós grups s’agrupa-
època islàmica. Segellava un pou omplit amb materials
ven entorn dels seus respectius bisbes. Dos bisbes tam-
de finals del segle vi o principis del vii, que en permet
bé significaven dos grups episcopals, almenys durant
datar la construcció. Aquest absis està encaixat sobre
trenta o quaranta anys. En altres llocs, on dues comu-
l’estança de l’edifici que potser va albergar el martiri de
nitats cristianes distintes van conviure —catòlics i dona-
sant Vicent.
tistes a Àfrica, i catòlics i arrians a Itàlia— tenien llocs de
Davant de l’absis, a l’oest, es conservava un mur que
culte diferents. En alguns jaciments d’aquestes zones,
devia emmarcar un arc triomfal d’entrada, de què sorgia
amb una presència excessiva d’esglésies, s’ha proposat
un espai de 3,90 m de llarg, l’extrem occidental del qual
que aquesta abundància podia respondre a les diverses
devia estar delimitat per cancells que potser ocupaven un
confessions existents.
front de 4 m. Aquest espai quasi quadrat, de 4 m per 3,90 m,
devia precedir l’accés a l’interior de l’absis. Per a comple-
El grup episcopal
tar la seua planta tan sols disposem de dos basaments
Al llarg del segle vii, els principals edificis episcopals
d’una possible columnata que, amb la mateixa amplària
van mantindre la seua preponderància, però al nord de la
que l’absis, podria emmarcar una hipotètica nau central,
catedral, des de finals del segle VI o principis del segle vii,
de 4,80 m d’ample i de 1,80 m entre les columnes, si es
van tindre lloc un seguit de canvis relacionats amb la
col·loca una entre les dues que coneixem o de 4 m, si no
transformació de la població que residia i moria en l’en-
ho fem. Podria interpretar-se com una xicoteta basílica,
torn del bisbe. Arquitectònicament, la novetat més des-
però la falta total de qualsevol indici dels murs perime-
tacable és l’absis de ferradura que es va construir sobre el
trals ens fan ser escèptics respecte d’això. Les remocions
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 91
[page-n-5]
associat a alguna nova construcció, ja en el segle vii, com
una sénia i un peculiar edifici poligonal, que devia ser una
zona per a enllaçar amb els camps de sitges situats cap al
nord. S’ha suggerit que aquesta zona fora una àrea productiva regida per monjos.
Les necròpolis i el cementeri dels bisbes
Un dels trets més destacats d’aquest grup episcopal
és el marcat caràcter funerari, testimoniat en els diversos i jerarquitzats cementeris que s’estenen, almenys, al
nord i l’est de la catedral visigoda. A partir de finals del
Mur de bona factura del interior del circ romà.
Carrer de les Comèdies, València. SIAM-Ajuntament de València.
segle vi, va sorgir un altre cementeri a la zona episcopal,
en estreta relació amb el xicotet absis de ferradura. La
dispersió i tipologia d’aquestes noves sepultures dife-
d’una casa islàmica dels segles xi al xiii, a l’oest de l’absis,
reix bastant de l’anterior necròpolis, algunes de les tom-
impedeix que es conega millor.
bes de la qual van ser tallades per aquestes més grans
Al nord, i davant de l’entrada de la cúria encara en
i modernes. Les modestes sepultures individuals van
peu, a finals del segle vi, es va construir un gran pou qua-
ser substituïdes per grans cistes d’enormes pedres, que
drat de grans lloses romanes, que li donaven un aspecte
ocupen una superfície de 2 x 3 metres i aconsegueixen el
monumental. Presentava la mateixa alineació que l’edifici
metre d’alçària. En el seu interior apareixen unes quan-
de l’absis de ferradura, situat a poc més d’un metre, per
tes capes de soterrament i és normal trobar les restes
la qual cosa no devia ser estrany que formaren part d’un
entre deu i vint individus. Així mateix, apareixen aixovars,
únic conjunt, i que encaixaren amb el segellat de l’altre
atuells de vidre o ceràmica, i molts objectes d’ús perso-
pou en el moment d’erigir l’absis, a què potser substituïa
nal. En total s’han assenyalat més de trenta d’aquests
en la seua funció de dispensador d’aigua. La nova orien-
grans sepulcres, que han de ser panteons familiars. El
tació del pou i l’absis va trencar per primera vegada amb
sistema de construcció permetia la seua obertura per un
l’alineació d’origen romà que s’havia mantingut inaltera-
costat, des d’on es podien efectuar contínues inhumaci-
da des dels orígens de la ciutat.
ons. De fet, algunes tombes van ser periòdicament nete-
A finals del segle vi o inicis del vii es va espoliar la cú-
jades dels esquelets més antics, de què solia deixar-se
ria septentrional, que va convertir la zona al nord de l’altra
només el crani, que s’amuntegava al fons de la cista, per
cúria en un ampli espai obert, tal vegada un hort o jardí
a permetre la instal·lació de nous soterraments. Encara
92 /
[page-n-6]
que s’estén per quasi tot el solar de l’Almoina, sempre
a l’oest del carrer romà, la gran majoria dels sepulcres
s’amunteguen a l’est i prop del xicotet absis de ferradura, al voltant del qual n’hi ha una veritable aglomeració,
catorze tombes, mentre que altres huit hi apareixen disperses. Aquest fet torna a constatar la gran ànsia que hi
havia en aquesta època per soterrar-se prop d’aquest
lloc, i explica també la neteja periòdica dels ossos de
diverses d’aquestes saturades sepultures. Els més de
tres-cents individus que s’han recuperat presenten trets
antropològics diferents dels anteriors, ja que pareixen
d’una ètnia nòrdica.
Un altre caràcter tenien les tres grans tombes que
es van col·locar al voltant del mausoleu del màrtir, encara que tipològicament són cistes molt paregudes,
però que no permeten la seua obertura, quelcom comprensible, atés que a l’única que es va trobar intacta,
només hi va aparéixer un esquelet. Als peus de la tomba
més privilegiada, situada en l’interior del mausoleu cruciforme, començava un corredor jalonat a l’un costat i a
l’altre per diversos arcosolis que, per les seues dimensions, pareixen preconcebuts per a col·locar sarcòfags.
Devien ser les tombes dels bisbes, que normalment se
soterraven en l’interior de la catedral o d’alguna altra
església important.
Conjunt de ceràmiques aparegudes en l’excavació de l’antic
circ romà. Excavació: Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10.
La urbanització del circ romà
A partir de mitjan del segle vi, hi ha clares evidències de l’ocupació i urbanització de l’arena del circ, la qual
cosa manifesta altres usos diferents dels lúdics, que suposadament anaven des dels comercials als militars.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 93
[page-n-7]
S’han diferenciat diverses fases superposades que
comprenen des de mitjans del segle vi a mitjan del segle vii,
doantic, tal com esdevé amb tants altres d’aquests grans
edificis d’espectacles.
que han aportat nombrosa ceràmica, principalment
Les restes constructives de l’etapa visigoda es troben
vaixella de taula importada de Tunisia, de Focea d’Àsia
d’un extrem a un altre de l’interior del circ. En el nord, a les
Menor i Xipre, ceràmica de cuina local, regional i importa-
excavacions del carrer Baró de Petrés i de la plaça Nàpols i
da d’Àfrica i Orient, i àmfores orientals i africanes. Hi des-
Sicília, 10, situades entre les carceres i la spina, s’ha docu-
taca l’abundància de les produccions orientals de vaixella
mentat bé aquesta nova urbanització dins d’un gran espai
fina i ceràmica de cuina importada, principalment en la
públic. Sobre l’arena, abandonada al llarg del segle V, que
segona meitat del segle vi. D’ací provenen les úniques tro-
s’estenia per una zona de 350 x 60 m, això és, dues hec-
balles de Xipre i el major volum d’Àsia Menor de la ciutat.
tàrees, hi apareix un gran farciment d’anivellació, originat
A partir de finals del segle vi i, sobretot, del segle vii,
per l’abocament ràpid de terres molt fosques i riques en
s’adverteix un evident canvi en la cultura material, amb la
materials arqueològics, amb xicotetes monedes vàndales
introducció de tipus de clara fàcies visigòtica, semblants
i bizantines, que donen una data a partir de la meitat del
a aquelles que podem trobar en zones de tradicional as-
segle vi per a la seua formació.
sentament got a Hispània, continuant, de totes maneres,
Els murs que es van instal·lar sobre aquest ampli ter-
l’arribada de les últimes produccions de sigil·lades africa-
reny anivellat estaven fets amb grans carreus reutilitzats,
nes (Hayes 91D, 105, 106, 109, etc.) i la introducció de les
mesclats amb pedres menors, tallades i sense tallar, uni-
primeres i escasses ceràmiques vidriades.
des amb argamassa i morter de calç. Els paviments eren
Aquests conjunts ceràmics, amb l’abundant pre-
d’argamassa. Els nombrosos materials, procedents de
sència de materials orientals, presenten una notable
les llars, les fosses i els femers dels usuaris de les noves
diferència amb els d’altres llocs de València, tant els de
construccions, indiquen una intensa i contínua activitat
l’àrea episcopal com els de les zones periurbanes d’habi-
en aquesta zona entre la segona meitat del segle vi i la pri-
tació. Aquesta especificitat planteja que, potser, la nova
mera meitat del vii. A mitjan segle vii altres fosses d’abo-
àrea urbanitzada a mitjan segle vi tinguera una raó de
caments i femers ja cobrien els murs.
ser diferenciada i especialitzada, encara que aquesta su-
L’escassa extensió de les excavacions en què s’han
posició és tan suggeridora i fàcil de plantejar com difícil
registrat aquestes incompletes construccions impedeix
de resoldre. Cal tindre en compte la ubicació topogràfi-
qualsevol intent d’interpretar-ne la funció. Fins i tot en
ca del circ, situat des del segle ii dC, i fins al segle xiv, en
l’única en què es va excavar en una certa extensió, a la
el límit oriental de la ciutat, de manera que la muralla
plaça de Nàpols i Sicília, 10, les habituals i nombroses in-
àrab del segle XI es va adherir a la seua cara externa, se-
trusions medievals les havien deteriorat, tant en la planta
gurament perpetuant-ne l’ús defensiu en el període tar-
com en l’alçat.
94 /
[page-n-8]
Aquesta ocupació s’ha posat en relació amb l’arribada de nous grups de població, potser de contingents
militars visigots, que d’aquesta manera es devien instal·lar
en bloc al costat de la muralla oriental, que devia ser la
mateixa paret del circ, com amb un suposat barri comercial l’existència del qual pot explicar l’anòmala abundància d’importacions aparentment del Mediterrani oriental.
Tampoc no es podria excloure una solució mixta que, en
tot cas, sempre deuria implicar l’assentament de poblacions foranes en nombre important, per al qual es va haver
de condicionar aquest gran espai.
Epíleg: el final d’una època
En els llocs en què, després de la ràpida caiguda del
regne visigot, es van integrar en l’òrbita musulmana, l’evolució urbanística habitual dels centres episcopals substituïts per una altra realitat es va tallar. Aquest va ser el cas
Bol de ceràmica de taula d’Asia Menor.
Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10. València, SIAM-Ajuntament de València.
de València durant cinc-cents anys, entre 713 i 1238.
Però el sobtat col·lapse del regne visigot no va significar una ràpida ruptura social, ja que la islamització va
ser un procés continu però lent. En part de l’àrea valenciana, a través del pacte subscrit per l’últim governador
visigot, Teodomir, amb els nouvinguts, la forma de vida
va romandre inalterada fins mitjan segle viii, amb la instal·lació de contingents àrabs, que en part es van unir a
l’antiga elit goda.
Entre el 778 i el 779, Valentia va ser destruïda en una
guerra civil entre musulmans, moment que potser va
marcar el final de la ciutat tardoantiga. No obstant això,
l’arqueologia ha sigut molt parca per a aquests moments
de transició, tant per al segle viii com per al segle ix.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 95
[page-n-9]
88 /
[page-n-2]
Valentia,
ciutat de frontera (550-624)
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
La mort del bisbe Justinià va coincidir amb un llarg període d’inestabilitat general, entre 550 i 589, que va alterar
les estructures polítiques de la ciutat i de tot el seu territori. En aquests anys, a més d’un gran episodi de pesta,
el regne visigot va viure usurpacions i conflictes dinàstics
que van propiciar l’arribada dels bizantins, ja assentats a
Ceuta i les Balears, que van aprofitar per a apoderar-se del
litoral mediterrani hispà al sud del riu Xúquer.
En contra d’allò que altres investigadors han manifestat, que qüestionen la formació d’una frontera militar
entre gots i bizantins, la creixent realitat arqueològica i
les escasses, però existents, notícies històriques, avalen
que hi havia una zona militaritzada, a l’estil de les coetànies províncies imperials occidentals d’Itàlia i Àfrica.
Entre el Xúquer i les muntanyes del sud de la província
de València devia passar la frontera, que, donades l’èpo◁ Detall d’ase imprès en el fons d’un bol de ceràmica de taula
fabricat a Asia Menor. Plaça de Nàpols i Sicilia 10, València.
SIAM-Ajuntament de València.
ca i les circumstàncies, i com indiquen les fonts i l’arqueologia, devia estar organitzada en un entramat de fortificacions menors (castra, castella,…), que controlaven les
comunicacions i els llocs estratègics. Aquest dispositiu
es basava, en última instància, en ciutats emmurallades en la rereguarda d’aqueix sistema defensiu. Al País
Valencià ja s’endevinen els principals elements d’aquesta
frontera militaritzada, els centres urbans respectius dels
quals eren Saetabis i Valentia, de la part visigoda, i Ilici i
Dianium, de la bizantina.
La llavors autònoma València es va convertir en territori fronterer i a la ciutat es devia establir una guarnició
visigoda, per a fer front a la pròxima amenaça bizantina.
En aquest context, cal entendre la coetània aparició del
gran assentament fortificat de València la Vella, a 15 km
a l’oest de València i les abundants troballes de trients de
l’època de Leovigild d’Alcàsser, a 15 km al sud de València.
La Crònica de Joan de Biclar consigna que Hermenegild, el fill rebel de Leovigild, ja derrotat, va ser traslladat
/ 89
[page-n-3]
A S T U R E S
REGNVM
FRANCORVM
S
VASCON
RI
CANTAB
Pampilona
S
A
B
A
R
IA
Caesaragusta
M
V
N VM
G
R
RE VO
E
S V Egitania
Braccara
Emerita
R
E
G
Toletum
N
V
M
V
IS
Hispalis
I
M
P
E
R
I
V
M
R
O
M
A
N
O
M
V
Barcino
Tarraco
Valentia
OROSPEDA
Corduba
Malaca
IG
O
T
H
O
R
Narbo
R
V
M
Carthago Spartaria
Septem
Mapa polític de la península Ibèrica a l’inici del regnat de Leovigild. Il·lustració: Espirelius.
90 /
[page-n-4]
pres a València el 584, abans de la seua ulterior execució
suposat lloc martirial, atribut que li donem, entre diver-
a Tarragona. Això significa que la ciutat era un lloc segur
ses coses, per aquesta estructura constructiva, ben con-
per als visigots.
servada en planta però a penes en alçat. Els seus fona-
Aquesta primera presència d’elements germànics a
ments destaquen per la seua escassa profunditat, 30 cm,
València devia significar la seua plena incorporació al
i la seua tosca tècnica constructiva, igual que la de les
centralitzat regne que estava sorgint des de Toledo amb
parets, contrasta amb l’acurada tècnica usada en els
Leovigild. Aquesta situació es va plasmar en la realitat
monuments de la fase anterior. L’escassa amplària dels
històrica i arqueològica de València com devia ser l’exis-
murs, uns 60 cm, queda lluny del metre que aconseguei-
tència, el 589, de dos bisbes a la mateixa ciutat, l’arrià,
xen els del baptisteri. És una construcció molt més feble
de nom got, Ubiligiscle, i el catòlic Celsí, prova fefaent
i de poca alçària. En l’interior se’n conservava un nivell
d’un considerable nucli de gent forana, que també es
de calç uniforme, la base sobre la qual hi hauria un pa-
diferenciava de la població autòctona pels seus trets èt-
viment més consistent que va haver de ser espoliat en
nics i les tradicions funeràries. Ambdós grups s’agrupa-
època islàmica. Segellava un pou omplit amb materials
ven entorn dels seus respectius bisbes. Dos bisbes tam-
de finals del segle vi o principis del vii, que en permet
bé significaven dos grups episcopals, almenys durant
datar la construcció. Aquest absis està encaixat sobre
trenta o quaranta anys. En altres llocs, on dues comu-
l’estança de l’edifici que potser va albergar el martiri de
nitats cristianes distintes van conviure —catòlics i dona-
sant Vicent.
tistes a Àfrica, i catòlics i arrians a Itàlia— tenien llocs de
Davant de l’absis, a l’oest, es conservava un mur que
culte diferents. En alguns jaciments d’aquestes zones,
devia emmarcar un arc triomfal d’entrada, de què sorgia
amb una presència excessiva d’esglésies, s’ha proposat
un espai de 3,90 m de llarg, l’extrem occidental del qual
que aquesta abundància podia respondre a les diverses
devia estar delimitat per cancells que potser ocupaven un
confessions existents.
front de 4 m. Aquest espai quasi quadrat, de 4 m per 3,90 m,
devia precedir l’accés a l’interior de l’absis. Per a comple-
El grup episcopal
tar la seua planta tan sols disposem de dos basaments
Al llarg del segle vii, els principals edificis episcopals
d’una possible columnata que, amb la mateixa amplària
van mantindre la seua preponderància, però al nord de la
que l’absis, podria emmarcar una hipotètica nau central,
catedral, des de finals del segle VI o principis del segle vii,
de 4,80 m d’ample i de 1,80 m entre les columnes, si es
van tindre lloc un seguit de canvis relacionats amb la
col·loca una entre les dues que coneixem o de 4 m, si no
transformació de la població que residia i moria en l’en-
ho fem. Podria interpretar-se com una xicoteta basílica,
torn del bisbe. Arquitectònicament, la novetat més des-
però la falta total de qualsevol indici dels murs perime-
tacable és l’absis de ferradura que es va construir sobre el
trals ens fan ser escèptics respecte d’això. Les remocions
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 91
[page-n-5]
associat a alguna nova construcció, ja en el segle vii, com
una sénia i un peculiar edifici poligonal, que devia ser una
zona per a enllaçar amb els camps de sitges situats cap al
nord. S’ha suggerit que aquesta zona fora una àrea productiva regida per monjos.
Les necròpolis i el cementeri dels bisbes
Un dels trets més destacats d’aquest grup episcopal
és el marcat caràcter funerari, testimoniat en els diversos i jerarquitzats cementeris que s’estenen, almenys, al
nord i l’est de la catedral visigoda. A partir de finals del
Mur de bona factura del interior del circ romà.
Carrer de les Comèdies, València. SIAM-Ajuntament de València.
segle vi, va sorgir un altre cementeri a la zona episcopal,
en estreta relació amb el xicotet absis de ferradura. La
dispersió i tipologia d’aquestes noves sepultures dife-
d’una casa islàmica dels segles xi al xiii, a l’oest de l’absis,
reix bastant de l’anterior necròpolis, algunes de les tom-
impedeix que es conega millor.
bes de la qual van ser tallades per aquestes més grans
Al nord, i davant de l’entrada de la cúria encara en
i modernes. Les modestes sepultures individuals van
peu, a finals del segle vi, es va construir un gran pou qua-
ser substituïdes per grans cistes d’enormes pedres, que
drat de grans lloses romanes, que li donaven un aspecte
ocupen una superfície de 2 x 3 metres i aconsegueixen el
monumental. Presentava la mateixa alineació que l’edifici
metre d’alçària. En el seu interior apareixen unes quan-
de l’absis de ferradura, situat a poc més d’un metre, per
tes capes de soterrament i és normal trobar les restes
la qual cosa no devia ser estrany que formaren part d’un
entre deu i vint individus. Així mateix, apareixen aixovars,
únic conjunt, i que encaixaren amb el segellat de l’altre
atuells de vidre o ceràmica, i molts objectes d’ús perso-
pou en el moment d’erigir l’absis, a què potser substituïa
nal. En total s’han assenyalat més de trenta d’aquests
en la seua funció de dispensador d’aigua. La nova orien-
grans sepulcres, que han de ser panteons familiars. El
tació del pou i l’absis va trencar per primera vegada amb
sistema de construcció permetia la seua obertura per un
l’alineació d’origen romà que s’havia mantingut inaltera-
costat, des d’on es podien efectuar contínues inhumaci-
da des dels orígens de la ciutat.
ons. De fet, algunes tombes van ser periòdicament nete-
A finals del segle vi o inicis del vii es va espoliar la cú-
jades dels esquelets més antics, de què solia deixar-se
ria septentrional, que va convertir la zona al nord de l’altra
només el crani, que s’amuntegava al fons de la cista, per
cúria en un ampli espai obert, tal vegada un hort o jardí
a permetre la instal·lació de nous soterraments. Encara
92 /
[page-n-6]
que s’estén per quasi tot el solar de l’Almoina, sempre
a l’oest del carrer romà, la gran majoria dels sepulcres
s’amunteguen a l’est i prop del xicotet absis de ferradura, al voltant del qual n’hi ha una veritable aglomeració,
catorze tombes, mentre que altres huit hi apareixen disperses. Aquest fet torna a constatar la gran ànsia que hi
havia en aquesta època per soterrar-se prop d’aquest
lloc, i explica també la neteja periòdica dels ossos de
diverses d’aquestes saturades sepultures. Els més de
tres-cents individus que s’han recuperat presenten trets
antropològics diferents dels anteriors, ja que pareixen
d’una ètnia nòrdica.
Un altre caràcter tenien les tres grans tombes que
es van col·locar al voltant del mausoleu del màrtir, encara que tipològicament són cistes molt paregudes,
però que no permeten la seua obertura, quelcom comprensible, atés que a l’única que es va trobar intacta,
només hi va aparéixer un esquelet. Als peus de la tomba
més privilegiada, situada en l’interior del mausoleu cruciforme, començava un corredor jalonat a l’un costat i a
l’altre per diversos arcosolis que, per les seues dimensions, pareixen preconcebuts per a col·locar sarcòfags.
Devien ser les tombes dels bisbes, que normalment se
soterraven en l’interior de la catedral o d’alguna altra
església important.
Conjunt de ceràmiques aparegudes en l’excavació de l’antic
circ romà. Excavació: Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10.
La urbanització del circ romà
A partir de mitjan del segle vi, hi ha clares evidències de l’ocupació i urbanització de l’arena del circ, la qual
cosa manifesta altres usos diferents dels lúdics, que suposadament anaven des dels comercials als militars.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 93
[page-n-7]
S’han diferenciat diverses fases superposades que
comprenen des de mitjans del segle vi a mitjan del segle vii,
doantic, tal com esdevé amb tants altres d’aquests grans
edificis d’espectacles.
que han aportat nombrosa ceràmica, principalment
Les restes constructives de l’etapa visigoda es troben
vaixella de taula importada de Tunisia, de Focea d’Àsia
d’un extrem a un altre de l’interior del circ. En el nord, a les
Menor i Xipre, ceràmica de cuina local, regional i importa-
excavacions del carrer Baró de Petrés i de la plaça Nàpols i
da d’Àfrica i Orient, i àmfores orientals i africanes. Hi des-
Sicília, 10, situades entre les carceres i la spina, s’ha docu-
taca l’abundància de les produccions orientals de vaixella
mentat bé aquesta nova urbanització dins d’un gran espai
fina i ceràmica de cuina importada, principalment en la
públic. Sobre l’arena, abandonada al llarg del segle V, que
segona meitat del segle vi. D’ací provenen les úniques tro-
s’estenia per una zona de 350 x 60 m, això és, dues hec-
balles de Xipre i el major volum d’Àsia Menor de la ciutat.
tàrees, hi apareix un gran farciment d’anivellació, originat
A partir de finals del segle vi i, sobretot, del segle vii,
per l’abocament ràpid de terres molt fosques i riques en
s’adverteix un evident canvi en la cultura material, amb la
materials arqueològics, amb xicotetes monedes vàndales
introducció de tipus de clara fàcies visigòtica, semblants
i bizantines, que donen una data a partir de la meitat del
a aquelles que podem trobar en zones de tradicional as-
segle vi per a la seua formació.
sentament got a Hispània, continuant, de totes maneres,
Els murs que es van instal·lar sobre aquest ampli ter-
l’arribada de les últimes produccions de sigil·lades africa-
reny anivellat estaven fets amb grans carreus reutilitzats,
nes (Hayes 91D, 105, 106, 109, etc.) i la introducció de les
mesclats amb pedres menors, tallades i sense tallar, uni-
primeres i escasses ceràmiques vidriades.
des amb argamassa i morter de calç. Els paviments eren
Aquests conjunts ceràmics, amb l’abundant pre-
d’argamassa. Els nombrosos materials, procedents de
sència de materials orientals, presenten una notable
les llars, les fosses i els femers dels usuaris de les noves
diferència amb els d’altres llocs de València, tant els de
construccions, indiquen una intensa i contínua activitat
l’àrea episcopal com els de les zones periurbanes d’habi-
en aquesta zona entre la segona meitat del segle vi i la pri-
tació. Aquesta especificitat planteja que, potser, la nova
mera meitat del vii. A mitjan segle vii altres fosses d’abo-
àrea urbanitzada a mitjan segle vi tinguera una raó de
caments i femers ja cobrien els murs.
ser diferenciada i especialitzada, encara que aquesta su-
L’escassa extensió de les excavacions en què s’han
posició és tan suggeridora i fàcil de plantejar com difícil
registrat aquestes incompletes construccions impedeix
de resoldre. Cal tindre en compte la ubicació topogràfi-
qualsevol intent d’interpretar-ne la funció. Fins i tot en
ca del circ, situat des del segle ii dC, i fins al segle xiv, en
l’única en què es va excavar en una certa extensió, a la
el límit oriental de la ciutat, de manera que la muralla
plaça de Nàpols i Sicília, 10, les habituals i nombroses in-
àrab del segle XI es va adherir a la seua cara externa, se-
trusions medievals les havien deteriorat, tant en la planta
gurament perpetuant-ne l’ús defensiu en el període tar-
com en l’alçat.
94 /
[page-n-8]
Aquesta ocupació s’ha posat en relació amb l’arribada de nous grups de població, potser de contingents
militars visigots, que d’aquesta manera es devien instal·lar
en bloc al costat de la muralla oriental, que devia ser la
mateixa paret del circ, com amb un suposat barri comercial l’existència del qual pot explicar l’anòmala abundància d’importacions aparentment del Mediterrani oriental.
Tampoc no es podria excloure una solució mixta que, en
tot cas, sempre deuria implicar l’assentament de poblacions foranes en nombre important, per al qual es va haver
de condicionar aquest gran espai.
Epíleg: el final d’una època
En els llocs en què, després de la ràpida caiguda del
regne visigot, es van integrar en l’òrbita musulmana, l’evolució urbanística habitual dels centres episcopals substituïts per una altra realitat es va tallar. Aquest va ser el cas
Bol de ceràmica de taula d’Asia Menor.
Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10. València, SIAM-Ajuntament de València.
de València durant cinc-cents anys, entre 713 i 1238.
Però el sobtat col·lapse del regne visigot no va significar una ràpida ruptura social, ja que la islamització va
ser un procés continu però lent. En part de l’àrea valenciana, a través del pacte subscrit per l’últim governador
visigot, Teodomir, amb els nouvinguts, la forma de vida
va romandre inalterada fins mitjan segle viii, amb la instal·lació de contingents àrabs, que en part es van unir a
l’antiga elit goda.
Entre el 778 i el 779, Valentia va ser destruïda en una
guerra civil entre musulmans, moment que potser va
marcar el final de la ciutat tardoantiga. No obstant això,
l’arqueologia ha sigut molt parca per a aquests moments
de transició, tant per al segle viii com per al segle ix.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 95
[page-n-9]