La Carència

La Carència de Torís és un jaciment arqueològic que presenta restes des del Bronze Final fins al segle XII dC. Destaca per ser un oppidum de 6,9 hectàrees proveït de tres muralles construïdes en les èpoques ibèrica i romana.

«La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» és un projecte de investigació arqueològica que es va iniciar l'any 2001 dins del programa anual d'excavacions del Servei d'Investigació Prehistòrica (SIP) i del Museu de Prehistòria de València (MPV), a càrrec de la Diputació de València, i amb la direcció de Rosa Albiach Descals.

S'ha desenvolupat al llarg de tretze anys de manera ininterrompuda ja que és un dels jaciments arqueològics d’època ibèrica i romana més importants de les terres valencianes.

El treball d’estos anys ha evidenciat que la Carència (Torís, València) (Imatge I) és un oppidum o lloc fortificat, en el qual hem trobat tres muralles amb torres, cadascuna ubicada a diferent altura i tancant 0,6, 1,6 i 5,6 hectàries succesivament. La seua excavació al llarg dels anys ens ha donat una cronologia dels segles IV i III aC per a la construcció de les dos primeres i del segle I aC per a la tercera, fetes, tan sols, en carreus i terra, emprats de la mateixa muntanya, on algunes pedreres estigueren en ús fins al segle XVIII per la construcció de l’església de Torís com esmenta A.J. Cavanilles.

Les disciplines què han fet l’estudi arqueològic i d’història antiga relacionen la construcció, reformes i tapiats de les dos primeres muralles amb la presencia cartaginesa i romana en Iberia, i la de la tercera amb les guerres sertorianes. El treball topogràfic ha estat un llarg procés iniciat amb un vol aeri en 2001 fins a una reconstrucció en tres dimensions de les tres muralles i les seues torres, molt avançada ja en 2013 però sempre oberta a les noves incorporacions pels descobriments.

Este centre de poder polític, social i econòmic d’un ample territori va fer de nexe difusor donada la seua situació entre la costa i l’interior. Va tindre una intensa activitat comercial que quedà palesa amb els nombrosos objectes documentats, tant grecs com fenicis, ibèrics i romans, destacant un miler de monedes. La ceràmica pintada amb motius figurats simbòlics, l’escultura funerària en pedra, molt escassa en estes latituds, i els ploms amb escriptura, tot açò ibèric, reforcen la importància de l’enclau. El jaciment es va plantejar en identificar amb la seca bilingüe Kili/Gili (s. II-I aC), donada la dispersió numismàtica general, però les darreres investigacions publicades en Trabajos Varios nº 16 del Museu de Prehistòria de València, demostren que no està clar. L’estudi dels materials, tant de prospecció i d’excavació com de les campanyes dels anys 70, realitzades per Milagro Gil-Mascarell, han proporcionat un arc cronològic des del Bronze Final fins al segle XII dC.

El recinte més elevat està situat a 379 m sobre el nivell de la mar (snm) i té una visibilitat excel·lent cap a Valentia, Edeta i Pico de los Ajos, així com als límits territorials de Kelin, Saiti-Saetabis i Arse-Saguntum. Ací hi havia estructures d’ocupació amb habitacions i un conjunt de materials de gran qualitat, varietat tipològica i quantitat, a més d’una torre de vigia islàmica, dins d’un espectre cronològic dels segles IV aC al V dC.

Esta mateixa tipologia d’ocupació la tenen els nivells del segón recinte, on hi ha un conjunt d’objectes sencers recuperats per Serrano i associats a una habitació.

Al recinte tercer es varen tancar 6,9 hectàries amb muralles i torres, i ací és on està el material ceràmic més antic del jaciment, molt probablement en la vessant meridional, i ja des del segle VII aC, destacant les àmfores fenicies. El moment de major ocupació de esta superficie es va donar en els segles II i I aC, corresponent-se amb el període de romanització en què es funda la colònia de Valentia l’any 138 aC.

Al segle I aC les guerres sertorianes deixaren la seua emprempta per tot l’oppidum, amb la construcció de la tercera muralla i els nivells d’incendi i tapiats de portes, produint-se un posterior replegament d’ocupació al cim que perdurarà, al menys, fins al segle V dC, on es manté esta zona elevada i fortificada com un lloc de control depenent de Valentia.

Les tasques de prospecció del territori s’han fet al mateix temps, i s’han descobert més de vuitanta assentaments. La recerca, feta tant del jaciment com del seu territori immediat, compta amb un equip pluridisciplinar que ha demostrat l'entitat del jaciment com a nucli central d’un ample territori i ens ha aproximat a conéixer la seua evolució i el paisatge en l'antiguitat.

El desenrotllament d'una base cartogràfica digital en un sistema d'informació geogràfica (SIG) ha estat la base de l'estudi del paisatge. La cartografia històrica va ser digitalitzada i introduïda en el SIG mitjançant processos de georeferenciació i canvi de projecció. També es van tractar les fotografies aèries dels anys 1956, 1977 i 1985, que van ser ortorectificades i georeferenciades mitjançant punts de control extrets de la cartografia actual de l'Institut Cartogràfic Valencià (ICV). De la mateixa manera es georeferenciaren les fotografies multiespectrals sobre plataforma satèl·lit. En concret es van utilitzar imatges procedents dels satèl·lits Landsat (TM, ETM i ETM+) i ÀSTER. Així mateix, l'ICV va proporcionar les ortofotografies aèries digitals mitjançant el seu servei WMS. La Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge de la Generalitat Valenciana també, mitjançant servei WMS, va proporcionar diferents mapes ambientals i de potencialitat agrícola així com d'àrees inundables.

El següent pas en l'estudi del paisatge de la Carència, una vegada desenvolupada la base cartogràfica, va consistir en la realització de prospeccions intensives en l'entorn de la ciutat ibèrica. Estes prospeccions es van dur a terme entre els anys 2001 i 2003. Durant el 2008 i 2009, els resultats d'estes prospeccions han sigut reavaluats mitjançant la incorporació de sistemes de posicionament global (GPS). Estes prospeccions han donat com a resultat la localització de 22 nous jaciments, 3 d'ells periurbans, i la reavaluació de prop de cinquanta jaciments ressenyats en diferents registres patrimonials. L'estudi dels materials ceràmics recuperats va proporcionar un marc cronològic i cultural per als diversos jaciments localitzats en el camp.

L'estudi arqueomorfològic va produir també resultats d'interés: va confirmar l'existència d'una xarxa de camins antics al llarg dels quals es concentren els jaciments ibèrics i romans. Encara que resulta temptador proposar una cronologia premedieval per a esta xarxa de camins, els resultats de l'estudi suggerixen que la traça de major antiguitat de l'àrea correspondria a la ruta del Magre que unix l'interior de la Comunitat Valenciana amb la costa seguint el corredor natural creat pel riu. L'alineació d'antigues alqueries àrabs, com poden ser les poblacions de Torís i Monserrat, al llarg d'este camí permet suggerir que esta ruta existia ja en època islàmica. Va ser esta ruta i la característica distribució de profunds barrancs, tossals i xicotetes serres de disposició allargada la que va generar la xarxa de camins i divisòries de camps existents en l'actualitat.

L'anàlisi de la distribució dels jaciments localitzats en l'àrea d'estudi permet inferir una sèrie de dinàmiques d'ocupació de l'hinterland de la Carència entre època ibèrica i romana imperial. En la nostra zona d'estudi els assentaments ibèrics presenten una preferència per les zones planes i de fàcil accés, evitant les àrees que presenten una major mobilització d'aigües. La seua localització s'adapta bé a la xarxa de camins premedievals proposada per l'anàlisi arqueomorfològica. Se situen en zones amb bona potencialitat agrícola, encara que no aprofiten les àrees inundables del riu Magre o l'àrea d'acumulació hídrica de Calabarra. El patró d'assentament ací exposat ha de ser analitzat tenint en compte el seu caràcter microregional. En este sentit, la situació d'estos assentaments en les proximitats de l'oppidum de la Carència reduïx la necessitat d’ocupar espais topogràficament prominents. A més, pot resultar estratègicament contraproduent mantindre assentaments fortificats a escassa distància de l'oppidum ja que estos podrien ser presos i utilitzats en un hipotètic assetjament a la ciutat.

A pesar d'aquesta tendència a la continuïtat general, cal destacar un fet que resulta característic de l'ocupació romana. Els assentaments de nova fundació d'època romana tendixen a situar-se en zones de major risc hidrològic. En concret, els nous assentaments privilegien les zones pròximes al riu Magre. Estos, a més, presenten una característica distintiva, com és, la ubicació en àrees sobreelevades. Donada la periodicitat de les inundacions del Magre, aquesta posició sobreelevada mantindria els assentaments fora de perill d'inundació alhora que permetria als seus habitants accedir als terrenys de gran capacitat agrícola situats en els marges del riu. De la mateixa manera, la ubicació d'una vil·la en la zona del Calabarra, és a dir, una àrea amb tendència a l'acumulació d'aigua, suposa una nova concepció dels espais on es prima la potencialitat agrícola sense importar els riscos associats al moviment d'aigües. En el cas del Calabarra, la possible existència d'un sistema de drenatge romà possibilitaria l'explotació d'uns terrenys de gran capacitat agrícola.

Este també ha estat un projecte de compromís per defensar el patrimoni donat l'espoli que ha patit el jaciment al llarg dels anys, d'ahí la petició de declarar-lo Bé d’Interés Cultural (BIC) junt al seu entorn, fet que es va aconseguir l'any 2010 amb el nom «Ciudad Iberorromana fortificada la Carència de Turís (València) C. Valenciana», amb el número d'inscripció: R-I-51-0012148.

D’altra banda, la concessió del Projecte «Entitat i difusió de l'oppidum ibèric i romà de la Carència» per part de la Conselleria de Cultura i Esports, en 2009, per fer un itinerari arqueològic al jaciment amb cartells i senyalètica ha estat un pas més endavant en aquest sentit.

A partir de 2014, el projecte se centrarà al territori. Treballarem en diversos sondejos en viles romanes situades al costat del riu Magre i properes a la Carència. Els estudis dels últims 13 anys en el jaciment i el seu territori van mostrar un canvi en el patró d'assentament de l'ibèric final al romà imperial. Els assentaments d'explotació agrària se situaven al voltant de la Carència en àrees planes i allunyades d'àrees inundables. Per contra, en aquest territori els assentaments rurals romans se situen en zones humides i en els marges de l'àrea d'inundació del rio Magre. Una de les conclusions més destacades d'aquest estudi és que aquest canvi en els patrons d'assentament estaria relacionat amb un canvi d'explotació agrària d'un patró d'agricultura de secà pròpia de la cultura ibèrica a una explotació intensiva fent servir dinàmiques fluvials estacionals i la dessecació d'àrees humides de gran potencial agrari. La pretensió és delimitar i definir les àrees de producció i la seva cronologia, investigar la tipologia de les estructures agràries de producció i magatzematge, definir el tipus de cultiu desenvolupat i les espècies conreades, investigar el possible ús de sistemes d'irrigació i analitzar el possible ús d'abonaments per incrementar la producció agrària. Per al desenvolupament d'aquest projecte es comptarà amb Hèctor Orengo, un especialista en territori i paisatge que està investigant l'entorn de la Carència des de fa 10 anys, i que co-dirigirà els treballs amb Rosa Albiach Descals
Back to top